Dia 74. Rhye i Rolling Blackouts Coastal Fever

Rhye m'agraden. Calidesa però sense avorrir. Des del Canadà, dos tipus que juguen amb la música i la identitat:

I pop en majúscules des d'Austràlia. Això porten Rolling Blackouts Coastal Fever:

Dia 73. RAMZi i Rex Orange County

RAMZi és una canadenca que fa música electrònica amb tocs exòtics:

Rex Orange County és un jovenet britànic que fa una mena de R&B fresc amb una barreja d'electrònica i jazz, o al revés:

Dia 72. Puput i Dj Python

Quina pena que toquin diumenge, hi ha poques possibilitats que hi vagi, estaré força cansada... Puput, música meravellosa feta a Manresa:

Brian Piñeyro tocarà divendres com a DJ Python i com a DJ Wey. Sota el primer nom fa coses així:

Dia 71. Playback Maracas i Public Service Broadcasting

Sense àlbum publicat ni res. Només amb vídeos en directe penjats a internet, Playback Maracas, des de Mataró:

Public Service Broadcasting és d'aquells grups que intueixo que m'agradaran, els hauré d'escoltar:

Dia 70. Pépe i Peter Perret

Pépe, DJ britànic elegant que es veu que viu a València:

Peter Perret, membre dels The Only Ones que ara fa això tant reposat però amb qualitat que a mi em recorda molt a Lou Reed, és clar:

Dia 69. Panda Bear i Peggy Gou

Unes setmanes de gran activitat laboral, social i personal han fet que descuidés completament el blog. Així que intentaré posar-me al dia sense floritures, penjant els vídeos corresponents i poc més.

Panda Bear, el grup indie per antonomàssia:

Peggy Gou, coreana, mola:

Dia 68. Palmbomen II i Palms Trax

Palmbomen II és un tipus curiós. Un holandès de 30 anys que en un moment donat es va desdoblar per poder ser alhora Palmbomen i Palmbomen II i poder combinar dos projectes amb un concepte diferent, no sé si tant musicalment com organitzativament. El primer ésser actua amb banda i fa servir instruments electrònics antics per obtenir un so vintage i el segon ésser va sortir després d'haver-se empassat en pocs dies tots els capítols d'Expedient X. Ve aquest últim:

Palms Trax també és un sol tipus, malgrat sonar a plural. Productor, locutor, músic i DJ va aterrar a Berlin perquè el va enviar la seva mare per a què es cultivés com a DJ i no va trigar gaire a acabar formant part del segell Dekmantel. Disco, techno i house. Apa, a ballar.

Dia 67. Oso Leone i Oumou Sangaré

Oso Leone són de Mallorca però viuen a Barcelona. A tot arreu que parlen de la seva música hi ha referència al Mediterrani, al mar, a les illes, a paisatges hipnòtics... Sense haver-los escoltat semblaria que, segons aquestes descripcions, haguéssin de fer una música alegre i animada, però no, és música delicada, pausada, embolcallant (existeix aquesta paraula?), però sí que té una bona dosi de bon rotllo.

Oumou Sangaré és una gran artista a Mali i arreu. Reina de la música wassoulou, serà un dels concerts exòtics que sempre acostumen a programar els del Primavera. Música gran a la que, per desgràcia, no estem gaire acostumats (parlo sobretot per mi):

Dia 66. Oneohtrix Point Never i Orpheu The Wizard

Daniel Lopatin, OPN o Oneohtrix Point Never fa música electrònica experimental i ha col.laborat amb grans artistes com Anohni, FKA Twigs o el meu estimat Iggy Pop. I també s'atreveix amb les bandes sonores, com la de Good Time. Delicat i vaporós, elegant però també punyent. Molta classe. Love the damned!

Orpheu The Wizard és un DJ holandès amb un punt africà:

Dia 65. Olympic Flame i Omni

Seguim amb els grups d'aquí que semblen d'allà. Olympic Flame són de Barcelona, i fan una música que potser recorda a grups indies com, jo què sé, Deerhunter? Mola que es faci música així a prop de casa, per augmentar el catàleg i variar-lo:

I els Omni em recorden també a altres grups, guitarres a lo velvet, ritme un punt garatgero, modulació de la veu sutilment B-52's... Estan bé, però no tenen allò que fa que me'ls posi a totes hores...:

Dia 64. Nuria Graham i Oblivians

Nuria Graham és una gran artista de només vint anyets que l'he tingut sempre tant a l'abast, per ser de Vic, per ser una de les cantants que forma part del catàleg del Segell del Primavera i, per tant, haver participat en tots els Primavera Sounds i Primavera Clubs haguts i per haver, que mai l'he anat a veure. Hauré d'arreglar aquest ultratge. Perquè s'ho mereix:

Oblivians fan de contrapunt de la Nuria Graham en aquest post d'avui. Garatge sorollós i gamberro, res a veure amb la delicadesa i elegància d'aquella. Per saltar i suar: