Dia 53. Marcel Dettmann i Maria Arnal i Marcel Bagés

Normalment els DJ alemanys m'acostumen a agradar. Aquest no és una excepció. El que passa és que gairebé no l'he escoltat. Ha remesclat a Fever Ray, amb això en tinc prou. Marcel Dettmann porta uns quants anys donant-li a l'electrònica un punt fosca:

Maria Arnal i Marcel Bagés han sabut valentament barrejar tradició i avanguarda. Un resultat sorprenent, amb una veu poderosa i lletres elaborades:

Dia 52. Mallgrab i Mano Le Tough

El titol de l'àlbum ja ho diu tot: Pool Party Music. Pos eso, que l'australià fa una electrònica per "guapus", molt neta i polida. Mallgrab mola per escoltar de fons, però com segurament el programaran molt tard, no crec faci l'esforç per veure'l després d'hores i hores de concerts:

En canvi, si a Niall Manion, Mano Le Tough o Manoleto, com li dic jo, me'l posen tard-tard, hauré de canviar la cervesa per cafès o begudes amb dosi extra de cafeïna. A aquest no me'l vull perdre. Fa temps que l'escolto i, tot i que no treu àlbum nou des del 2015 (algun EP i prou), em ve molt de gust veure'l sobre l'escenari. A sobre em recorda molt al meu viatge a Berlin aquell estiu, me'l posava gairebé cada dia a l'apartament:

Dia 51. Madlib i Majid Jordan

Otis Jackson, o Madlib, Quasimoto, The Loop Digga, DJ Rels o Beat Konducta, és un productor, DJ, raper i multiinstrumentista caliornià que igual barreja hip hop amb jazz que amb soul, funk, electrònica o tot alhora. D'aquells que seria un pecat perdre's:

Majid Jordan són dos nois que fan R&B alternatiu, des de Canadà. Molt suau i elegant. Els hauré d'escoltar...:

Dia 50. Lorde i Lykke Li

Apa, dues supercantants.

No sé si és dream pop, indie pop, electropop o indie-electro, però Lorde s'ha pujat al podi de les triomfadores i no sembla que tingui intenció de baixar. I no és americana, és neozelandesa (chúpate esa!). Hi haurà cops per anar a veure-la.

Evidentment, jo sóc més de Lyyke Li. El seu I follow rivers va arribar a ser tot un èxit, gràcies no només al tema en sí sinó també a la remescla que en va fer The Magician. Entre suecs queda tot. Però, tot i que m'agraden molt els dos àlbums, trobo que el segon té un punt de repós i maduresa que li dóna molta qualitat. A veure quan s'anima a treure temes nous. I never gonna love again:

Dia 49. Lift to Experience i Lindstrøm

Que un rocker texà barbut digui que li sorprèn gratament veure com el jovent és capaç de sentir-se reconegut en la música i les lletres de The Cure, i parli d'una manera optimista sobre cap a on es dirigeix la societat gràcies a les noves tecnologies, no és gaire habitual. Però així opina el cantant de Lift to Experience, un grup que només va treure un àlbum el 2001 però que va sera tan increïblement bo que el temps l'ha convertit en un treball de culte. Sonen com si a Morrissey li haguessin extirpat l'afectació i la tonteria i cantés amarat en suor per l'esforç d'haver estat... construint el ferrocarril, per exemple:

Quin bon rotllo, quins remixes, quina música, quin home... Lindstrøm, space disco des de Noruega:

Dia 48. La Bien Querida i Levon Vincent

No els he escoltat gaire, però és que no són el meu estil. Així és que ni m'he molestat en buscar gaire sobre La Bien Querida a Youtube. Aquest déu ser un dels seus temes més escoltats:

Levon Vincent és un DJ antisistema, compromés, de Nova York però que també va passar per Berlin. D'aquells que segurament m'agradaria molt escoltar però que possiblement actui quan comenci a sortir el sol:

Dia 47. Kyle Dixon & Michael Stein performing the music of Stranger Things i La Banda Trapera Del Río

La música de Stranger Things és d'aquelles que es reconeixen des del primer compàs. I no diguem el tema principal. Kyle Dixon & Michael Stein, dos dels membres de SURVIVE, han aconseguit allò tan difícil de fer indissolubles l'ambient d'una obra cinematogràfica, (una sèrie, en aquest cas) i la música. I fer-los reconeixibles fins a la fi dels temps. Upside down i demogorgons forever:

La Banda Trapera Del Río van ser els Sex Pistols de Cornellà. Sí. I, igual que aquells, no han perdut amb el temps. Al contari. A veure quan els programen. Si puc, els aniré a veure:

Dia 46. Knox Fortune i Dj Koze

Knox Fortune o Kevin Rhomberg, productor i cantant, barreja hip hop, rock, pop, samples, ambient... I tot sense miraments. El resultat és molt bo, i molts rapers estan encantats de treballar amb ell. A mi em recorda la frescor del primer Beck o de Jamiroquai. He dit a mi:

Dj Koze, el DJ del bon rotllo, des d'Alemanya:

Dia 45. Kero Kero Bonito i The Kite String Tangle

Composar amb un miniteclat Casio SA-45 no és molt usual, però sí pels britànics Kero Kero Bonito que, amb aquest curiós nom sobresurten a les llistes de grups de J-Pop. L'única integrant que té origen japonès és però la seva cantant. Apa, a ballar:

Productor i artista electrònic alternatiu, molt elegant i refinat, Danny Harley es presenta amb el seu projecte, The Kite String Tangle. Des d'Austràlia:

Dia 44. Kelela i Kelsey Lu

L'atzar alfabétic ha fet que les dues artistes que apareixen al post d'avui estiguin relacionades.

Kelela, que s'està convertint en reina del R&B electrònic, és americana, té 34 anys i ha tingut el recolzament d'artistes consagrades com Björk o Solange. Dossifica les seves publicacions, el que fa que siguin molt esperades. Tot ben calculat.

Kelsey Lu, considerada una rara avis, una extraterrestre, ha colaborat amb el seu cello en algun tema de Kelela. També americana, la religió va marcar tant la seva vida que el seu primer àlbum es diu Church. És un EP gravat d'un sol cop a l'interior d'una església on els sis temes estan protagonitzats pel seu cello i la seva privilegiada veu. I el vídeo, preciós:

Dia 43. Karen Gwyer i Kedr Livanskiy

Karen Gwyer ve d'Iowa, i fa música electrònica suposadament de ball, però jo no sé si sabria ballar això. Techno, house i experimentació. Atenció, gairebé 18 minuts de vídeo més que inquietant (¿puede provocar epilepsia?):

Kedr Livanskiy, en canvi, passava per allà, per Rússia, amb els seus sintetitzadors... I no volia molestar... o si?

Dia 42. Jorja Smith i Josey Rebelle

Classe, estil, bellesa, una veu sedosa, neosoul, Jorja Smith. 20 anyets:

I Josey Rebelle porta uns sis anys barrejant estils sense miraments amb un gran èxit a la pista i a la ràdio, des de Londres:

Dia 41. John Talabot i Jon Hopkins

John Talabot és un clàssic del Primavera, tot i que mai he pogut veure'l punxar perquè... sempre el programen a hores intempestives!!!! Quan una ja no pot amb la seva ànima. A veure si aquest any tinc forces:

Si mai hagués de fer servir un tema musical per definir "ratllar-se", sense dubte faria servir Collider, de Jon Hopkins. Asfixiant i carregant. Però va el tipus i, al mateix àlbum, després d'aquest exercici de tensió, es compadeix de l'oient amb aquesta joia:

Dia 40. Joe Goddard i John Maus

Joe Goddard és un dels membres dels Hot Chip, que m'agraden molt però que en directe em van decebre l'últim cop que van venir al Primavera Sound (una mala nit d'Alexis Taylor, va cantar fatal). Li donarem una oportunitat al Joe, també m'agrada el que fa en solitari:

I John Maus, un dels que no em penso perdre. És d'aquells artistes que m'agrada pensar que un bon dia es van adonar que havien nascut per fer música per mi. Doctor en filosofia per la Universitat de Hawaii, interessat per la música medieval, del Renaixement i barroca, bateria de Panda Bear i Ariel Pink, electropop, post punk, baix protagonista, veu greu i dessoladora, lletres elaborades. Un intelectual de luxe sobre l'escenari. I a mi aquest tema em fa pensar en els Sisters of Mercy:

Dia 39. Jay Som i Jlin

Jay Som és el projecte de Melina Duterte, una nordamericana d'origen filipí, que fa pop lo-fi o dream pop i que sóna així:

I Jlin, també nordamericana, fa una música molt més complexa i difícil d'etiquetar, tot i que diuen que del que en fa se'n pot dir DIM (Inteligent Dance Music):

Dia 38. Jane Birkin i Javiera Mena

Jane Birkin sings Birkin Gainsbourg Symphonic, o sigui que interpretarà els famosos temes del que va ser el seu marit. Pot ser memorable. Suposo que la programaran a l'Auditori, el que voldrà dir que per veure-la s'ha de renunciar a alguns altres grups degut a les cues que s'han de fer per entrar...

I, mare meva, Javiera Mena. Quina sort que toqui el dia de la inauguració, així no hauré de resar perquè no la programin alhora que Nick Cave, Chvrches, Idles, Björk o Fever Ray. Allà hi seré, per ballar sense parar, per cantar sense parar. Impossible no fer-ho, que no? Va, a veure qui aguanta sense fer-ho!:

Dia 37. The Internet i James Holden & The Animal Spirits

Quina veu, quina música! The Internet, des de Los Angeles, fan una mena de trip hop barrejat amb R&B molt elegant que sóna encantador però que no sé com resistirà la competència d'altres desenes de bandes tocant alhora amb propostes possiblement més ballables o festivaleres. Per escoltar al cotxe o a l'iPod (o potser m'equivoco):

Es veu que aquest tipus és tota una llegenda en el món del trance, però és que ara s'ha tancat en un estudi amb un grup per grabar tots junts un àlbum de música electrònica. Això ja no s'acostuma a fer, cada un graba per separat, des de casa, si cal. James Holden & The Animal Spirits, des de Gran Bretanya:

dia 36. IDLES i Intana

O la bèstia i la bella.

Per què perdre el temps intentant parlar d'ells si la seva música parla per si sola? Si us plau, que no els programin alhora que a Nick Cave. Si us plau, si us plau...

Aquest tema torna boig a un gran amic meu. IDLES:

I a Intana li ha tocat compartir post amb aquest huracà. La calma és més calma després de la tempesta. Pop folk acústic des de Barcelona:

Dia 35. Hunee b2b Antal i Ibeyi

Aquests dos s'ho passen molt bé quan punxen junts i, és clar, el públic també gaudeix. Hunee i Antal en format b2b. S'haurà de veure a quina hora seran programats...

I aquestes dues germanes (bessones) d'origen francès i cubà fan música moooolt elegant. Ibeyi canten en diferents idiomes, i en tots sonen igual de bé:

Dia 34. Holy Bouncer y Honey Dijon

Avui toquen dues propostes ben diferents. Els Holy Bouncer són de Barcelona, però podrien colar com a nordamericans, per exemple. Fan un rock una mica psicodèlic que fa pensar en els Rolling, per exemple. Tenen molta força. Espero que els programin a una hora amb poca competència perquè els podem gaudir. Gent de casa:

Honey Dijon és DJ, molt bona. Barreja estils i té també molta força. No és possible escoltar-la sense moure alguna part del cos. Ah, sí, també és transexual, tot i que això no hauria de ser notícia, sino ben normal, però com som com som, aprofitarem per reivindicar la igualtat de tots els gèneres. Que ja està bé, coi...;

Dia 33. Here Lies Man i Hinds

Bé, els Here Lies Man fan afrobeat. Venen de Los Angeles, i beuen de la psicodèlia i de Black Sabbath:

I les Hinds són de Madrid i fan una mena de garage-surf-pop que per mi estaria molt bé si cantés una altra. És que em costen les veus agudes i cridaneres...:

Dia 32. Grizzly Bear i Haim

Avui toquen dos dels grans. No arriben a ser els caps de cartell però podem dir que els subjecten amb força.

Grizzly Bear porten molts anys en actiu, i s'han fet un nom en la música independent amb el seu rock suau, amb matisos folk i de psicodèlia. Un dels seus temes més famosos va ser aquest:

I Haim, també dels USA, són esperades amb ganes pel públic del Primavera cada cop que venen i, tot i que ja van treure un segon àlbum, aquest tema va ser un dels que més fort va pegar quan van treure el primer:

Dia 31. Genius of Time i Gerd Janson

Avui va de ballar.

Genius of Time, des de Suècia:

Gerd Janson, d'Alemanya:

Dia 30. Gabriel Garzón-Montano i GANGES

Nascut a Brooklin però de mare francesa i pare colombià, Gabriel Garzón-Montano, de 28 anyets, barreja R&B, soul i funk i pot presumir d'haver fet de teloner de Lenny Kravitz i d'haver estat versionat pel mateix Drake...

I des de Madrid, GANGES, una mena de R&B electrònic delicat amb una bona veu femenina:

Dia 29. Floating Points i Four Tet

Floating Points és d'aquells projectes que sí, que molen, però que amb molta probabilitat no faran que em desplaci d'una punta a l'altre del festival per escoltar-los. Em funciona més com a música a casa. Però no li treurem mèrit: Sam Shepherd és músic, DJ, barrejador de propostes musicals, productor... I va fer això:

La casualitat (alfabètica) ha fet que coincidissin a la mateixa entrada dos homes semblants en moltes coses: Four Tet (Kieran Hebden) també és DJ, productor, remesclador, col.laborador i algunes coses més. I també és anglès, aquell de Manchester, aquest de Londres. La seva música és delicada i minimalista, diuen:

Dia 28. Fever Ray i Flat Worms

Nou anys esperant que Karin Dreijer és tornés a disfressar de Fever Ray i ens obsequiés amb un nou treball! El primer l'he escoltat tant, que crec que forma part de mi.

El nou àlbum encara no l'he escoltat suficientment com per trobar "el tema", així que rescataré un del del 2009. La majoria de la gent els coneixerà pel tema que obre la sèrie Víkings, i que des de fa molts anys és una de les melodies que faig servir per despertar-me pels matins. Però posaré el vídeo d'una cançó que em recorda al viatge a Suècia del 2013:

Flat Worms venen de Los Angeles, i fan punk o rock'n'roll, o les dues coses. En tot cas, aconsegueixen activar totes les cèl.lules del més ensopit:

Dia 27. Father John Misty i Fermin Muguruza eta The Suicide Of Western Culture

Amb Father John Misty em passa com amb Rufus Wainwright: "ostres, no em diguis que, tenint l'oportunitat, no vas anar a veure'l!!!". Doncs no. Ho intento, perquè se suposa que m'ha d'agradar, perquè fa d'intelectual, perquè és guapo... Doncs ho he intentat, però m'avorreix. Així que penjaré l'únic tema que m'ha enganxat que no és seu, però on hi participa. De la banda sonora de True Detective:

I a The Suicide of Western Culture els conec, i m'agraden, i tinc curiositat per veure com sonen amb Fermin Muguruza:

Dia 26. Ezra Furman i F/E/A

Ezra Furman té només 31 anys però porta des del 2006 fent rock, per intentar classificar el que fa, tot i que a l'inici va ser liderant un grup sorgit a la Universitat, Ezra Furman and The Harpoons, que no es va quedar en el típic grup universitari ja que van arribar a treure quatre àlbums i fins i tot un recopilatori.

Des del 2011 va continuar en solitari i ara torna a tenir un grup, tot i que amb el seu nom per davant, és clar. Etiqueten la seva música com rock psicodèlic, però jo crec que té molta més energia i alegria que la majoria dels grups d'aquest estil, i fa una música més neta. No sé, tampoc hi entenc gaire.  Només sé que, tot i que l'acabo de descobrir, m'agrada:

F/E/A són les sigles de Forces Elèctriques d'Andorra, tot i que són de Mallorca. Fan post-rock, però he trobat a un article una característica que m'agrada més per definir-los: pesadesa metàlica. Són d'aquests grups que van bé escoltar quan ja no pots amb la teva ànima però vols seguir ballant i escoltant música, i et balancejes amb els ulls tancats mentres ells toquen:

Dia 25. Essaie Pas i Eva Geist

Fa dies que escolto Essaie Pas perquè amb només un tema em van cridar l'atenció i des del primer moment el seu francès em va semblar estrany, però no se'm va ocòrrer que potser no eren francesos. Ni tan sols havia mirat la seva bio fins ara. És clar, són de Montreal! Faré per veure'ls:

Eva Geist és italiana, tot i que treballa a Berlin, i fa una electrònica vaporosa amb sintetitzadors que veig difícil de ballar. No estic feta per aquest tipus de música:

Dia 24. Donato Dozzy i El Último Vecino

Es veu que Donato Dozzy és algú important al món de la música electrònica, li diuen El Professor, tot i que el que de veritat li escau és que li diguin hipnotitzador. I si no, aquí la prova. Des de Roma amb amor:

Però avui el protagonista és El último vecino o Gerard Alegre Dòria o EÚV.

El primer cop que els vaig escoltar, fa quatre anys, em van captivar. I allà m'he quedat, cantant en bucle els seus temes i repetint les tornades com si fossin un mantra... Han fet versions de La Mode, El Último de la Fila i la Zowie, entre d'altres, mantenint el seu estil característic. Com si els 80 encara fossin aquí.

Porto tot el dia pensant quin vídeo posar, perquè m'agraden absolutament totes les seves cançons. Culebra, columna y estatua, Un sueño terrible, La entera mitad, Riscas...

Tot i que ja els he vist un parell de cops en directe, només Nick Cave faria que em perdés la seva actuació, en cas que els programessin alhora.

Mientras tanto, pulo el mármol...