Dia 74. Rhye i Rolling Blackouts Coastal Fever

Rhye m'agraden. Calidesa però sense avorrir. Des del Canadà, dos tipus que juguen amb la música i la identitat:

I pop en majúscules des d'Austràlia. Això porten Rolling Blackouts Coastal Fever:

Dia 73. RAMZi i Rex Orange County

RAMZi és una canadenca que fa música electrònica amb tocs exòtics:

Rex Orange County és un jovenet britànic que fa una mena de R&B fresc amb una barreja d'electrònica i jazz, o al revés:

Dia 72. Puput i Dj Python

Quina pena que toquin diumenge, hi ha poques possibilitats que hi vagi, estaré força cansada... Puput, música meravellosa feta a Manresa:

Brian Piñeyro tocarà divendres com a DJ Python i com a DJ Wey. Sota el primer nom fa coses així:

Dia 71. Playback Maracas i Public Service Broadcasting

Sense àlbum publicat ni res. Només amb vídeos en directe penjats a internet, Playback Maracas, des de Mataró:

Public Service Broadcasting és d'aquells grups que intueixo que m'agradaran, els hauré d'escoltar:

Dia 70. Pépe i Peter Perret

Pépe, DJ britànic elegant que es veu que viu a València:

Peter Perret, membre dels The Only Ones que ara fa això tant reposat però amb qualitat que a mi em recorda molt a Lou Reed, és clar:

Dia 69. Panda Bear i Peggy Gou

Unes setmanes de gran activitat laboral, social i personal han fet que descuidés completament el blog. Així que intentaré posar-me al dia sense floritures, penjant els vídeos corresponents i poc més.

Panda Bear, el grup indie per antonomàssia:

Peggy Gou, coreana, mola:

Dia 68. Palmbomen II i Palms Trax

Palmbomen II és un tipus curiós. Un holandès de 30 anys que en un moment donat es va desdoblar per poder ser alhora Palmbomen i Palmbomen II i poder combinar dos projectes amb un concepte diferent, no sé si tant musicalment com organitzativament. El primer ésser actua amb banda i fa servir instruments electrònics antics per obtenir un so vintage i el segon ésser va sortir després d'haver-se empassat en pocs dies tots els capítols d'Expedient X. Ve aquest últim:

Palms Trax també és un sol tipus, malgrat sonar a plural. Productor, locutor, músic i DJ va aterrar a Berlin perquè el va enviar la seva mare per a què es cultivés com a DJ i no va trigar gaire a acabar formant part del segell Dekmantel. Disco, techno i house. Apa, a ballar.

Dia 67. Oso Leone i Oumou Sangaré

Oso Leone són de Mallorca però viuen a Barcelona. A tot arreu que parlen de la seva música hi ha referència al Mediterrani, al mar, a les illes, a paisatges hipnòtics... Sense haver-los escoltat semblaria que, segons aquestes descripcions, haguéssin de fer una música alegre i animada, però no, és música delicada, pausada, embolcallant (existeix aquesta paraula?), però sí que té una bona dosi de bon rotllo.

Oumou Sangaré és una gran artista a Mali i arreu. Reina de la música wassoulou, serà un dels concerts exòtics que sempre acostumen a programar els del Primavera. Música gran a la que, per desgràcia, no estem gaire acostumats (parlo sobretot per mi):

Dia 66. Oneohtrix Point Never i Orpheu The Wizard

Daniel Lopatin, OPN o Oneohtrix Point Never fa música electrònica experimental i ha col.laborat amb grans artistes com Anohni, FKA Twigs o el meu estimat Iggy Pop. I també s'atreveix amb les bandes sonores, com la de Good Time. Delicat i vaporós, elegant però també punyent. Molta classe. Love the damned!

Orpheu The Wizard és un DJ holandès amb un punt africà:

Dia 65. Olympic Flame i Omni

Seguim amb els grups d'aquí que semblen d'allà. Olympic Flame són de Barcelona, i fan una música que potser recorda a grups indies com, jo què sé, Deerhunter? Mola que es faci música així a prop de casa, per augmentar el catàleg i variar-lo:

I els Omni em recorden també a altres grups, guitarres a lo velvet, ritme un punt garatgero, modulació de la veu sutilment B-52's... Estan bé, però no tenen allò que fa que me'ls posi a totes hores...:

Dia 64. Nuria Graham i Oblivians

Nuria Graham és una gran artista de només vint anyets que l'he tingut sempre tant a l'abast, per ser de Vic, per ser una de les cantants que forma part del catàleg del Segell del Primavera i, per tant, haver participat en tots els Primavera Sounds i Primavera Clubs haguts i per haver, que mai l'he anat a veure. Hauré d'arreglar aquest ultratge. Perquè s'ho mereix:

Oblivians fan de contrapunt de la Nuria Graham en aquest post d'avui. Garatge sorollós i gamberro, res a veure amb la delicadesa i elegància d'aquella. Per saltar i suar:

Dia 63. Nils Frahm i North State

Nils Frahm és un productor, músic i compositor alemany que fa una música electrònica, a vegades ambiental, a vegades ballable, barrejant tot tipus de teclats (pianos, sintetitzadors, pianos elèctrics...) coquetejant també amb la música clàssica:

North State són un altre d'aquests grups que en escoltar-los ningú no diria que són... de Figueres! Per sort tot això està canviant i aviat ens haurem de guardar els prejudicis que ens poden fer pensar que perquè un grup sigui de casa nostra o simplement no sigui nordamericà, britànic, australià o canadenc no pugui fer música d'alta qualitat en qualsevol estil. La prova:

Dia 62. Nick Hakim i Nightcrawler

Res no és el que sembla.

Nick Hakim, malgrat el seu nom, és d'origen xilè i (crec que) peruà, encara que va nèixer als USA. Fa una mena de soul psicodèlic que m'agrada, i la música va suposar per ell una catarsi que va transformar un nen amb problemes d'aprenentatge en un músic compromès i prometedor:

I Nightcrawler, que sona a banda sonora de pel.lícula de terror, és de Lleida. Fa una electrònica fosqueta, fosqueta...

Dia 61. Nick Cave and the Bad Seeds

Avui només un artista: Déu.

Bé, i The Bad Seeds.

La banda sonora de la meva vida. Porta amb mi des que tenia 18 anys. Amb époques en què l'he escoltat a diari i d'altres en què m'hi he distanciat una mica. Però sempre ha estat allà. Aquí.

Jo no seria jo sense Nick Cave and the Bad Seeds. No sé si tothom té una música o un grup que el defineix, jo sí. És com si la seva música fos un atribut més de mi. Jo tinc cos, ànima i música. I sense cap mena de dubte, el millor que tinc és això últim, una mena de nebulosa que m'acompanya a totes hores formada per notes, instruments, veus, cançons i versos.

I la substància dominant d'aquesta massa invisible que aglutina la resta dels meus grups i músiques és ell.

Qui ocuparia el seu lloc al meu "existir" si ell no existís? Ni idea. Però jo segur que no seria aquest jo.

L'últim cop que va venir al Primavera Sound, el 2013, el vaig veure amb el meu altre jo i el que durant 14 anys va ser la meva parella. No va ser precisament un concert per recordar, Nick Cave s'havia passat amb ves a saber quines substàncies al backstage i a l'escenari hi va aparèixer una mala versió d'ell.

El 2015, jo ja sense el que durant 14 anys havia estat la meva parella, vaig tornar a veure Nick Cave amb el meu altre jo. Aquell cop va ser inoblidable. Per com estava jo, (molt més profunda i sensible a la bellesa quan estic sola), però sobretot per com estava Nick Cave. Va compensar amb escreix l'última visita. Ens va seduir i captivar, i ens va regalar un concert inmens.

Aquest cop Nick Cave també és diferent, aquell estiu la vida li va arrencar cruelment una part d'ell. I ja no va tornar a ser el mateix. És un altre Nick Cave, al qual tinc ganes de veure. Aquest cop sense el que durant 14 anys va ser la meva parella i sense el meu altre jo.

En faré un tast aquest dijous, anant a l'estrena del seu últim film: Distant Sky, un concert en viu que va fer l'any passat a Copenhagen. El meu altre jo també l'estarà veient alhora, però a kilòmetres de distància, en un altre cinema d'una altra ciutat.

Quins videos posar? Dóna igual, qualsevol explicarà segur algun dels meus estats d'ànim. Però vaig a intentar escollir només un parell.

El Nick Cave que em poso quan estic rabiosa i enfadada amb el món:

El Nick Cave que sona a totes hores quan estic jo, o sigui, fosca i girada cap a dins, fent-me companyia a mi mateixa, llepant-me les ferides per tornar a sortir a fora més forta:

I can't see you, but I know you here... Compañero...

Dia 60. Nat Simons i The National

Nat Simons sembla americana, perquè la seva música i la seva veu sonen a country del bo, però ve de Madrid. En veritat es diu Natalia Garcia, però ningú ho diria. Si no, aquí hi ha una mostra:

Els altres protagonistes del post d'avui són un grup pels que sento una barreja de gust i cansament. El 2014 poca gent coneixia The National, els vaig veure una nit ventosa quan l'escenari principal del Primavera estava encarat al mar i la brisa marina ens traïa per l'esquena als que hi érem veient-los. Després es van començar a fer molt famosos al circuit indie i eren d'aquells grups que havien de formar part sí o sí de festivals, ipods, entrevistes i revistes... Per això no els vaig anar a veure quan van tornar el 2016. Aquest any (es veu que només venen els anys parell) encara no sé què faré, perquè no m'he reconciliat amb ells per haver-me robat l'exclusivitat i haver-se convertit en mainstream. Em quedo amb Bloodbuzz Ohio, un dels temes que em va robar el cor el primer cop que els vaig sentir:

Dia 59. Mount Kimbie i Mujeres

Mount Kimbie són un duet londinenc que fan una música definida com a post-dubstep. Música electrònica amb baix per ballar, en dic jo:

I Mujeres, o com divertir-se fent garatge:

Dia 58. Mogwai i Montero

Mogwai, no need of presentation:

Montero és un dels descobriments que he fet. Psicodèlia des d'Austràlia. A veure si em dóna temps d'escoltar-lo en condicions:

Dia 57. Migos i Mike D

Uns dels caps de cartell d'aquest any, Migos, em fan pensar en com em va definir mon germà fa uns anys la música de Drake: hip hop fet per a què li agradi als blancs. Aquest grup també fa aquest tipus de hip hop, però afegint moltes més onomatopeies i cometent els mateixos excessos que les estrelles blanques: utilitzar a la dona com a objecte i practicar un exagerat culte a la riquesa, a les joies i a les marques. Malgrat tot això, i que de tant en tant van passant per la presó, fan una música que m'agrada. No em posaré a primera fila, però sí que em vendrà de gust veure'ls interpretar Walk it talk it o Motorsport:

Mike D. ex Beasty Boys, actuarà en versió DJ Set. Aquí una mostra:

Dia 56. The Men i Metá Metá

Bé, no crec que vagi a veure a cap dels dos grups del post d'avui.

A The Men perquè en l'últim àlbum no els reconec (postpunk???), massa brut, estrident i sorollós pel meu gust. Tot i que en el tema d'avançament de l'àlbum que sortirà aquest any sembla que tornen a sonar més com a mi m'agrada. A veure si canvio de parer d'aquí al festival...:

I a Metá Metá simplement perquè no són del meu estil. No es pot negar la seva qualitat i la frescor de la proposta, però no m'hi veig:

Dia 55. Mattiel i Mavi Phoenix

La bomba. Això és Mattiel. Cantant de Georgia, la dels USA, fa pensar en moltes estrelles grans del rock, de diferents èpoques. A veure fins a on arriba. Força no li en falta.

I jo sense enterar-me que Mavi Phoenix és viral. Bé, un tema seu, Aventura. Ni fava. Què ignorant em sento... La veritat és que mola:

Dia 54. Marina Herlop i Marion Harper

Marina Herlop és d'aquelles artistes exquisides que es fa estrany veure en un festival. No sé com encaixar-la amb les corredisses, la pols, els gots de plàstic, la cervesa, els decibelis i els megawatts de llum... Suposo que actuarà a l'Auditori. Paraules inventades, veu bella però potent, piano molt Satie...:

Una Uruguaia que viu a Barcelona però que sembla americana. Marion Harper fa electropop elegant  amb alguna modulació que a mi se'm fa una mica shakiriana: