Dia 61. Nick Cave and the Bad Seeds

Avui només un artista: Déu.

Bé, i The Bad Seeds.

La banda sonora de la meva vida. Porta amb mi des que tenia 18 anys. Amb époques en què l'he escoltat a diari i d'altres en què m'hi he distanciat una mica. Però sempre ha estat allà. Aquí.

Jo no seria jo sense Nick Cave and the Bad Seeds. No sé si tothom té una música o un grup que el defineix, jo sí. És com si la seva música fos un atribut més de mi. Jo tinc cos, ànima i música. I sense cap mena de dubte, el millor que tinc és això últim, una mena de nebulosa que m'acompanya a totes hores formada per notes, instruments, veus, cançons i versos.

I la substància dominant d'aquesta massa invisible que aglutina la resta dels meus grups i músiques és ell.

Qui ocuparia el seu lloc al meu "existir" si ell no existís? Ni idea. Però jo segur que no seria aquest jo.

L'últim cop que va venir al Primavera Sound, el 2013, el vaig veure amb el meu altre jo i el que durant 14 anys va ser la meva parella. No va ser precisament un concert per recordar, Nick Cave s'havia passat amb ves a saber quines substàncies al backstage i a l'escenari hi va aparèixer una mala versió d'ell.

El 2015, jo ja sense el que durant 14 anys havia estat la meva parella, vaig tornar a veure Nick Cave amb el meu altre jo. Aquell cop va ser inoblidable. Per com estava jo, (molt més profunda i sensible a la bellesa quan estic sola), però sobretot per com estava Nick Cave. Va compensar amb escreix l'última visita. Ens va seduir i captivar, i ens va regalar un concert inmens.

Aquest cop Nick Cave també és diferent, aquell estiu la vida li va arrencar cruelment una part d'ell. I ja no va tornar a ser el mateix. És un altre Nick Cave, al qual tinc ganes de veure. Aquest cop sense el que durant 14 anys va ser la meva parella i sense el meu altre jo.

En faré un tast aquest dijous, anant a l'estrena del seu últim film: Distant Sky, un concert en viu que va fer l'any passat a Copenhagen. El meu altre jo també l'estarà veient alhora, però a kilòmetres de distància, en un altre cinema d'una altra ciutat.

Quins videos posar? Dóna igual, qualsevol explicarà segur algun dels meus estats d'ànim. Però vaig a intentar escollir només un parell.

El Nick Cave que em poso quan estic rabiosa i enfadada amb el món:

El Nick Cave que sona a totes hores quan estic jo, o sigui, fosca i girada cap a dins, fent-me companyia a mi mateixa, llepant-me les ferides per tornar a sortir a fora més forta:

I can't see you, but I know you here... Compañero...