Els altres protagonistes del post d'avui són un grup pels que sento una barreja de gust i cansament. El 2014 poca gent coneixia The National, els vaig veure una nit ventosa quan l'escenari principal del Primavera estava encarat al mar i la brisa marina ens traïa per l'esquena als que hi érem veient-los. Després es van començar a fer molt famosos al circuit indie i eren d'aquells grups que havien de formar part sí o sí de festivals, ipods, entrevistes i revistes... Per això no els vaig anar a veure quan van tornar el 2016. Aquest any (es veu que només venen els anys parell) encara no sé què faré, perquè no m'he reconciliat amb ells per haver-me robat l'exclusivitat i haver-se convertit en mainstream. Em quedo amb Bloodbuzz Ohio, un dels temes que em va robar el cor el primer cop que els vaig sentir:
dissabte, 7 d’abril del 2018
Dia 60. Nat Simons i The National
Nat Simons sembla americana, perquè la seva música i la seva veu sonen a country del bo, però ve de Madrid. En veritat es diu Natalia Garcia, però ningú ho diria. Si no, aquí hi ha una mostra:
Els altres protagonistes del post d'avui són un grup pels que sento una barreja de gust i cansament. El 2014 poca gent coneixia The National, els vaig veure una nit ventosa quan l'escenari principal del Primavera estava encarat al mar i la brisa marina ens traïa per l'esquena als que hi érem veient-los. Després es van començar a fer molt famosos al circuit indie i eren d'aquells grups que havien de formar part sí o sí de festivals, ipods, entrevistes i revistes... Per això no els vaig anar a veure quan van tornar el 2016. Aquest any (es veu que només venen els anys parell) encara no sé què faré, perquè no m'he reconciliat amb ells per haver-me robat l'exclusivitat i haver-se convertit en mainstream. Em quedo amb Bloodbuzz Ohio, un dels temes que em va robar el cor el primer cop que els vaig sentir:
Els altres protagonistes del post d'avui són un grup pels que sento una barreja de gust i cansament. El 2014 poca gent coneixia The National, els vaig veure una nit ventosa quan l'escenari principal del Primavera estava encarat al mar i la brisa marina ens traïa per l'esquena als que hi érem veient-los. Després es van començar a fer molt famosos al circuit indie i eren d'aquells grups que havien de formar part sí o sí de festivals, ipods, entrevistes i revistes... Per això no els vaig anar a veure quan van tornar el 2016. Aquest any (es veu que només venen els anys parell) encara no sé què faré, perquè no m'he reconciliat amb ells per haver-me robat l'exclusivitat i haver-se convertit en mainstream. Em quedo amb Bloodbuzz Ohio, un dels temes que em va robar el cor el primer cop que els vaig sentir:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Dia 74. Rhye i Rolling Blackouts Coastal Fever
Rhye m'agraden. Calidesa però sense avorrir. Des del Canadà, dos tipus que juguen amb la música i la identitat: I pop en majúsc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada